Els accessos o entrades naturals de les Coves de l’Espluga s’ubiquen al Barri de la Font Major, una zona situada al sector nord-oest del municipi de l’Espluga, en la qual es coneixen dades i vestigis que abasten un ampli espectre cronològic. En aquest sentit, hem de destacar que, en funció de les múltiples evidències documentades, les Coves de l’Espluga haurien estat ocupades i/o freqüentades de manera ininterrompuda des del Paleolític Mitjà fins a l’actualitat.
A la cova de la Font Major, hem de destacar essencialment les intervencions arqueològiques efectuades per part de Salvador Vilaseca a la dècada de 1960. La Cova de la Font Major, immediatament després de la seva descoberta l’any 1957, va patir una sèrie d’agressions que la malmeteren irreversiblement com a jaciment arqueològic. Tanmateix, Salvador Vilaseca, en puntuals intervencions dutes a terme als anys 60, recupera una part del registre arqueològic, fet que va servir per posar en evidència la importància d’aquest jaciment en relació a diversos usos o ocupacions:
- D’una banda, el jaciment documentat a la Sala del Llac (Sala P), que inclou materials ceràmics datables al bronze final-primer ferro i al període ibèric. Unes troballes que responen segurament a la pràctica d’activitats rituals relacionades amb les aigües i el naixement del riu subterrani.
- La localització d’un amagatall d’objectes de bronze localitzat a la banda E-SE de la Sala de la Mamella, a uns 50 m. de l’entrada.
- L’excavació dels testimonis residuals que restaren enganxats a les parets de la cova (E-SE i O-NO) després del buidatge sistemàtic i incontrolat dels sediments de l’entrada de la cova, que varen lliurar múltiples restes d’època neolítica.
D’altra banda, cal tenir també en compte que l’any 1993, en el marc dels treballs de condicionament de la cavitat relacionats amb la museïtzació de la mateixa, a uns cent metres de l’entrada de la cavitat, aparegueren restes de fauna pertanyents a les espècies Dicerorhinus mercki, Equus caballus, Crocuta spelea i Cervus elaphus (tres peces dentàries de rinoceront, peces dentàries de cavall, dues peces dentàries de hiena, diverses peces dentàries i fragments de banya de cèrvol). Aquesta associació faunística s’atribuí cronològicament al Plistocè mitjà o inicis del Plistocè superior. També es varen recollir restes de quars, que s’interpretaren com una possible aportació antròpica (Genera 1995).
Pel que fa a la Cova de la Vila, el cert és que a nivell arqueològic coneixem algunes dades referents al període medieval. De fet, en les excavacions efectuades l’any 1999 a l’interior de la Cova de la Vila, es documentà l’existència d’un mur medieval associat a un paviment de calç i a una llar de foc que confirmen l’ús de la cova com a espai domèstic. Entre el conjunt de materials recuperats en els nivells d’ús associats al paviment en qüestió, destaca la troballa d’una sivella de cinturó datable als segles XIII-XIV. A més, en el cas de la Cova de la Vila, s’observa també la presència de murs de tancament a les dues entrades, uns paraments que per la seva tipologia semblen bastits clarament en època medieval; d’una banda, una gruixuda paret adossada a l’entrada principal, i de l’altra, dos murs de tancament que es conserven a l’entrada nord. Per tant, tot sembla indicar que la Cova de la Vila, hauria estat utilitzat com a lloc d’aixopluc i refugi durant el període visigòtic, musulmà i probablement també durant l’etapa de repoblació de la zona durant els segles XI-XII.
D’altra banda, cal tenir en compte que tota l’àrea que s’estén des de la llera del riu Milans-Francolí fins a la zona ocupada actualment pels C/ Ametllers, C/ Castell, C/ Bellavista, C/ Templaris i C/ Capuig, és una de les que ha proporcionat més dades referents a l’ocupació d’època tardo-antiga i medieval. De fet, el propi nom de Spelunca, que els repobladors identificaren amb l’indret a partir de mitjan segle XI, sembla revelar el tipus de poblament existent durant l’alta edat mitjana just en aquesta zona. En aquest sentit, s’ha plantejat que el conjunt de balmes existents sota els cingles del castell (carrer dels Ametllers), la desapareguda cova dels Escanyats, així com la pròpia Cova de la Vila, haguessin esdevingut espais reocupats com a llocs d’hàbitat en l’etapa prèvia a la reconquesta (Carreras 2002).
L’any 2011, sota la direcció de Marta Fontanals Torroja (URV-IPHES) es realitzà una intervenció arqueològica preventiva en que s’excavà part del dipòsit sedimentari existent entre la boca de la cova de la Font Major i la boca annexa de la cova de la Vila. El motiu fou la creació d’un pas per connectar les dues cavitats, aïllades d’antic per un esfondrament i la posterior acumulació de sediments. . S’excavaren gairebé dos metres de potència del dipòsit sedimentari, destacant l’aparició de nivells del neolític antic amb abundants restes faunístiques i de cultura material, i d’un nivell de base amb indústria lítica que, amb dubtes, podia atribuir-se al paleolític superior
La constatació de que, com a mínim, a la zona de la boca de la cova de la Font Major s’hi conservava una part del dipòsit sedimentari amb restes d’ocupacions neolítiques i, possiblement, del paleolític superior feu que des de l’IPHES es recuperés l’interès pel jaciment. Així, l’any 2018, i com a conseqüència de les excel·lents perspectives en la identificació depràctiques ramaderes prehistòriques, que oferien les primeres anàlisis d’isòtops estables realitzades sobre mostres de fauna domèstica procedents dels nivells del neolític antic excavats el 2011, es decidí incorporar el jaciment al projecte de recerca de l’IPHES “Evolució paleoambiental i poblament prehistòric a les conques dels rius Francolí, Gaià, Siurana i rieres del Camp de Tarragona (2018-2021)”. Aquest projecte forma part dels projectes de recerca quadriennals en matèria d’arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i n’és l’investigador principal Josep Maria Vergès Bosch. En el marc d’aquest projecte, l’IPHES incorporà el grup GRESEPIA de la Universitat Rovira i Virgili per a col·laborar en l’estudi dels nivells protohistòrics, especialment els documentats per Salvador Vilaseca a la sala del Llac, la que aquest investigador anomenava Sala P. La primera intervenció en el marc del projecte de recerca de l’IPHES es portà a terme entre el 14 d’octubre i el 8 de novembre de 2019, sota la direcció tècnica de Josep Maria Vergès Bosch i Carlos Tornero Dacasa. Durant aquesta campanya es realitzaren dues cales, una de 2 x 1 metres a l’accés de la cova de la Vila, contigu a la boca de la cova de la Font Major, cobert amb una volta de maons, a la que anomenarem S1, i una altra de 1 x 1 metres a la cantonada de la zona de “la trobada”, també a la cova de la Vila, on antigament hi havia la recreació d’una excavació arqueològica, anomenada S2. La cala S1 es va ampliar posteriorment, fins assolir una superfície de 3 x 1,5 metres.
En paral·lel, i en el marc del mateix projecte es realitzà una intervenció a la sala del Llac, del 21 al 31 d’octubre de 2019 sota la direcció d’Ivan Cots Serret. La descoberta fortuïta, en el transcurs d’aquesta la campanya, d’un conjunt de gravats paleolítics a la zona de les gatoneres de cal Palletes, realitzada per Josep Maria Vergès Bosch, va desencadenar un seguit de noves intervencions no previstes en el projecte inicial.
Així, de l’11 al 18 de desembre de 2019 es realitzaren prospeccions a la cova de la Font Major i a la cova del Castell encaminades a contrastar si existien altres zones amb gravats prehistòrics, que fos necessari protegir.
En tres períodes, del 7 de gener al 28 de febrer de 2020, del 4 de març a l’1 de maig de 2020, aquest interromput pel confinament i restriccions de mobilitat derivades de la pandèmia de la covid-19, i del 17 de juny al 4 de setembre de 2020, es realitzà la documentació i catalogació dels gravats localitzats a les gatoneres del Palletes, i una cala a la galeria més propera a la sala del Llac, destinada a documentar l’estratigrafia i extreure mostres per datacions. La direcció de les prospeccions i d’aquestes intervencions va anar a càrrec de Josep Maria Vergès Bosch