Els accessos o entrades naturals de les Coves de l’Espluga s’ubiquen al Barri de la Font Major, una zona situada al sector nord-oest del municipi de l’Espluga, en la qual es coneixen dades i vestigis que abasten un ampli espectre cronològic. En aquest sentit, hem de destacar que, en funció de les múltiples evidències documentades, les Coves de l’Espluga haurien estat ocupades i/o freqüentades de manera ininterrompuda des del Paleolític Mitjà fins a l’actualitat.
A la cova de la Font Major, hem de destacar essencialment les intervencions arqueològiques efectuades per part de Salvador Vilaseca a la dècada de 1960. La Cova de la Font Major, immediatament després de la seva descoberta l’any 1957, va patir una sèrie d’agressions que la malmeteren irreversiblement com a jaciment arqueològic. Tanmateix, Salvador Vilaseca, en puntuals intervencions dutes a terme als anys 60, recupera una part del registre arqueològic, fet que va servir per posar en evidència la importància d’aquest jaciment en relació a diversos usos o ocupacions:
- D’una banda, el jaciment documentat a la Sala del Llac (Sala P), que inclou materials ceràmics datables al bronze final-primer ferro i al període ibèric. Unes troballes que responen segurament a la pràctica d’activitats rituals relacionades amb les aigües i el naixement del riu subterrani.
- La localització d’un amagatall d’objectes de bronze localitzat a la banda E-SE de la Sala de la Mamella, a uns 50 m. de l’entrada.
- L’excavació dels testimonis residuals que restaren enganxats a les parets de la cova (E-SE i O-NO) després del buidatge sistemàtic i incontrolat dels sediments de l’entrada de la cova, que varen lliurar múltiples restes d’època neolítica.
D’altra banda, cal tenir també en compte que l’any 1993, en el marc dels treballs de condicionament de la cavitat relacionats amb la museïtzació de la mateixa, a uns cent metres de l’entrada de la cavitat, es va documentar l’existència d’un dipòsit o conjunt de restes de fauna agrupades (tres peces dentàries de rinoceront, peces dentàries de cavall, dues peces dentàries de hiena, diverses peces dentàries i fragments de banya de cèrvol) i associades a un còdol de quars amb aparença d’estar fracturat o treballat per l’home, un conjunt que podria ubicar-nos al Paleolític Mitjà (Genera 1995) i que vindria a complementar les troballes esporàdiques d’indústria mosteriana, que podem vincular a l’ocupació puntual o estacional de l’indret per part de grups neandertalians.
Pel que fa a la Cova de la Vila, el cert és que a nivell arqueològic coneixem algunes dades referents al període medieval. De fet, en les excavacions efectuades l’any 1999 a l’interior de la Cova de la Vila, es documentà l’existència d’un mur medieval associat a un paviment de calç i a una llar de foc que confirmen l’ús de la cova com a espai domèstic. Entre el conjunt de materials recuperats en els nivells d’ús associats al paviment en qüestió, destaca la troballa d’una sivella de cinturó datable als segles XIII-XIV. A més, en el cas de la Cova de la Vila, s’observa també la presència de murs de tancament a les dues entrades, uns paraments que per la seva tipologia semblen bastits clarament en època medieval; d’una banda, una gruixuda paret adossada a l’entrada principal, i de l’altra, dos murs de tancament que es conserven a l’entrada nord. Per tant, tot sembla indicar que la Cova de la Vila, hauria estat utilitzat com a lloc d’aixopluc i refugi durant el període visigòtic, musulmà i probablement també durant l’etapa de repoblació de la zona durant els segles XI-XII.
D’altra banda, cal tenir en compte que tota l’àrea que s’estén des de la llera del riu Milans-Francolí fins a la zona ocupada actualment pels C/ Ametllers, C/ Castell, C/ Bellavista, C/ Templaris i C/ Capuig, és una de les que ha proporcionat més dades referents a l’ocupació d’època tardo-antiga i medieval. De fet, el propi nom de Spelunca, que els repobladors identificaren amb l’indret a partir de mitjan segle XI, sembla revelar el tipus de poblament existent durant l’alta edat mitjana just en aquesta zona. En aquest sentit, s’ha plantejat que el conjunt de balmes existents sota els cingles del castell (carrer dels Ametllers), la desapareguda cova dels Escanyats, així com la pròpia Cova de la Vila, haguessin esdevingut espais reocupats com a llocs d’hàbitat en l’etapa prèvia a la reconquesta (Carreras 2002).