Època ibèrica

En època ibèrica la cova consolida la seva funcionalitat com a lloc sagrat, quelcom que coneixem essencialment a partir d’un extens conjunt de ceràmiques dipositades a la sala del Llac, que ens informen molt probablement de la pràctica de cultes vinculats al món subterrani i a l’ús ritual de les aigües hipogèiques. El valor simbòlic de l’aigua com a font originària de tota forma de vida, símbol de renaixement i de regeneració, element fecundador i terapèutic, ens permeten relacionar molt probablement les ofrenes de la sala del Llac amb la celebració de determinats rituals de pas.

Aquest espai, també denominat per Salvador Vilaseca com la Sala P, se situa en la part interior de la cova per on encara actualment hi transcorre el cabal del riu subterrani. Aquesta sala va ser excavada en els mesos de febrer a juny de 1959, trobant-la parcialment entollada. A causa d’aquesta acumulació hídrica es va esperar que disminuís el cabal del riu, fet que va succeir a l’estiu i tardor de 1964, possibilitant la continuació dels treballs arqueològics.

En aquesta sala la sedimentació arqueològica es troba pràcticament intacta a diferència dels espais pròxims a l’entrada de la cova. Aquesta qualitat en el context estratigràfic va donar com a resultat la troballa d’una amplia seqüència, formada fonamentalment per fragments de vasos ceràmics, les característiques dels quals refereixen un ampli període d’utilització. La revisió actual dels materials i de la informació recollida per Salvador Vilaseca posa de manifest l’existència de materials adscrits a un dilatat període, des del Bronze Inicial fins al període ibero-romà. Però, en el període en el qual s’observa la presència més significativa de materials és en la fase cronològica de la Primera Edat del Ferro (650-550 aC) i, probablement també ens els moments inicials de l’època ibèrica (550-450 aC), etapes en les què destaca un elevat nombre de vasos en ceràmica a mà de format bitroncocònic i de perfil en S. La presència de tots aquests vasos sembla indicar-nos essencialment l’ús de la Sala del Llac com un espai ritual en el qual s’efectuaven ofrenes votives i es realitzaven libacions amb substàncies líquides i/o semilíquides (entre les quals, la manipulació de les pròpies aigües subterrànies podria haver desenvolupat un rol destactat).

Pel que fa a l’època ibero-romana (s. II aC), destaca la presència de diversos vasets calziformes de format bicònic que serien utilitzats també per a la ingesta i/o manipulació de líquids, així com diverses miniaturitzacions de determinades peces relacionades principalment amb el transport i el consum del vi (àmfores i kylix).

En tot cas, cal apuntar que tradicionalment, s’ha proposat que les coves-santuari poguessin actuar com a indicadors simbòlics de les àrees de frontera, amb l’objectiu de reafirmar creences i pràctiques rituals de caràcter ètnic o regional, i no hem d’oblidar que el curs alt del Francolí compleix perfectament aquest paper limítrof entre l’àrea tradicionalment adscrita als ibers cossetans (camp de Tarragona) i als ibers ilergets (plana de Lleida).